Alguna vegada has pensat? … “si no hagués estat pels meus pares…” o, “si el meu pare m’hagués deixat ser…”, o “si la meva mare m’hagués permès…”. Aquestes reflexions que en persegueixen, responen a un joc psicològic al que, en algun moment de la nostra vida tots hem jugat.
El títol té el nom de “si no hagués estat per tu, jo estaria bé”.
Si juguem a aquest joc és perquè d’alguna manera reconeixem un cert malestar en la nostra vida i sembla que anhelem algun canvi. I… on podem trobar aquest canvi?
Si ens aturem en analitzar aquest joc, sembla que la capsa ja venia malmesa d’origen. Que les peces clau del joc, el pare i la mare, tenien algun defecte o imperfecció.
Ara bé, la peça fill/a, per conseqüències directes de les regles del joc, no és salva de patir algun que altre desperfecte.
Com a fitxa que sóc, què puc reparar-me? Sí. Millor dit! Puc anar auto-reparentalitzant-me.
Si algú llegeix amb cura les instruccions d’aquest joc, s’adonarà del procés que pot fer la peça fill/a quan no pot avançar més caselles per aconseguir triomfar en aquest joc de la vida. S’adonarà que les imperfeccions de les peces parentals, poden dificultar el seu propi èxit.
Ara bé, el manual d’ús explica com la peça fill/a pot arribar igualment a la fita del joc gràcies a la seva pròpia auto-reparentalització. Com? buidant el cúmul d’imperfeccions heretades i substituint-les de missatges i actituds necessàries per la peça fill/a.
D’aquesta manera, la fitxa fill/a, ja no depèn de la resta de fitxes del joc. Ella, de manera autònoma s’ha enriquit d’eines reparatòries que l’acompanyen, si vol, durant el recorregut que li queda del joc, de la seva vida. Les imperfeccions de la fitxa pare o mare, ja no són motiu de malestar per la fitxa fill/a.
Per què?
Perquè ara es canvia l’antic missatge del joc per un nou missatge: “ Si és per mi, si jo ho decideixo, jo estic bé”. Jo sóc per tant, el màxim responsable de poder reparar les meves mancances com a fitxa què sóc. Jo puc decidir o re-decidir que vull per tal de seguir movent la meva fitxa cap endavant, tot i que les altres peces del joc puguin allunyar-se de mi. Cadascú avançarà segons els seus recursos i les auto-reparacions que necessiti satisfer.
Per tant, aquell pare o mare ideal que tots els fills/es vam arribar a somiar, està dins nostre, Jo el puc dissenyar conforme les meves necessitats actuals. Puc acceptar que les imperfeccions de les altres peces del joc: Pare, Mare, germans, avis… Són només seves i, com tota peça, assumir que van créixer imperfectes perquè les seves peces d’origen també patien imperfeccions.
Qui perd en aquest joc? Qui perd l’oportunitat d’avançar caselles justificant-se en els imperfeccions de la resta de peces. Qui guanya? Guanya qui assumeix les seves limitacions i potencials per seguir avançant.
Què guanya? La llibertat de ser, de ser des de la imperfecció. Si aquesta fitxa arriba a la fita dels seus permisos i propòsits… haurà nascut per triomfar!
Laura Rucio i Torres
Reflexió a partir de la teoria de Muriel James i la seva tècnica d’Autorreparentalització.
Com ser bons pares per a nosaltres mateixos?
Alba: “ No puedo más estoy trabajando mucho, con muchas ideas en la cabeza, mi cuerpo está agotado. Me acabo de acordar que antes de ir a casa tengo que hacer la compra. ¡Voy a estallar!”.
Psicoteràpia Vilafranca 